Laia Soler avançava per les venes estretes del Barri Gòtic amb la respiració controlada, el pols accelerat però silenciós sota la pell augmentada. Les pedres mil·lenàries dels carrers estaven xopes de condensació genètica, una humitat que deixava rastres brillants als palmells quan hi recolzava les mans per orientar-se. Els holo-signes parpellejaven damunt les parades: «Vectors de Tercera Generació», «Simbionts Personalitzats», «Plasmidis de Safrà Negre – Només per a Clients Verificats». L’aire tenia el gust metàl·lic del licor genètic vessat, una combinació de ferro oxidat i alcohols sintètics que li cremava les fosses nasals i li recordava el laboratori on havia dissenyat el primer prototip del fong. El seu objectiu era clar: aconseguir el plasmidi de safrà negre que estabilitzés la seqüència viral abans que el consell detectés la mutació inestable.

Es va aturar davant d’una parada mig oculta sota un arc gòtic, on un home amb mans recobertes d’escates de codi genètic li va fer un gest curt. «El vector que busques costa tres mil crèdits i una mostra de sang», va murmurar ell. Laia va assentir, va extreure el vial del seu braç i va esperar mentre l’home escanejava el líquid amb un lector portàtil. El cor li bategava fort, però no de por: era l’obsessió freda que l’havia mantingut viva des de la mort d’Enric, el record de la seva pell freda sota el fong que el consell li havia injectat. «Ràpid», va dir ella. «El consell ha augmentat les patrulles aquesta nit».

El crit d’alarma va arribar abans que pogués tancar el tracte. Sirenes bioquímiques van ressonar pels carrerons, projectant llums vermelles que activaven defenses autònomes a les parades. «Raid del Consell!», va cridar algú. La multitud es va dispersar en un caos de cossos augmentats i vials trencats. El licor genètic va esquitxar les pedres, l’olor metàl·lica es va tornar més intensa, gairebé dolça, com sang barrejada amb pol·len artificial. Laia va agafar el vial a mig segellar i va córrer cap a l’interior de la parada, buscant una sortida lateral. Les parets es van començar a enfonsar quan un dron del consell va disparar una càrrega de desestabilització molecular; les pedres es van esquerdar amb un cruixit humit, com si fossin teixit viu.

Va xocar contra alguna cosa sòlida i càlida. El seu cos va impactar contra un tors que no era d’acer sinó de pell viva, teixida amb organelles derivades de safrà. La pell d’Arnau-X brillava amb un to daurat safrà sota els holo-signes que parpellejaven, una xarxa de venes luminescents que s’expandien i contraïen amb cada respiració. El contacte va ser immediat: les seves terminacions nervioses van detectar la coincidència perfecta. El genoma d’ell contenia exactament el vector que li faltava, els organelles de safrà que podien ancorar el seu virus sense mutar. Una ona bioquímica li va recórrer el cos, calenta, insistent, com si el seu propi ADN reconegués el d’ell i s’obrís. Els protocols d’aïllament emocional que s’havia implantat després d’Enric van fallar en un instant. No era desig només: era una fam incandescent, una necessitat que li feia tremolar les mans mentre es quedava enganxada al seu braç en comptes d’allunyar-se.

Arnau-X la va mirar amb ulls que eren cristalls vius, iris daurats amb filaments que captaven la llum. El seu tòrax emetia un brunzit baix, el xiulet suau de la seva xarxa respiratòria, una vibració que ella sentia contra el pit. «No et moguis», va dir ell amb veu greu, modulada per membranes vocals biològiques. «Els drons escanegen per calor. El meu teixit els confondrà». Laia va intentar recular, però els dits li van quedar enganxats a la seva pell, que era suau i ferm alhora, com vellut carregat d’electricitat estàtica. Va activar l’escàner ocular intern i va començar a llegir el seu genoma mentre romanien ajaguts darrere del taulell ensorrat. Cada seqüència coincidia. El plasmidi que buscava era literalment part d’ell. El desig li pujava per la columna com una marea calenta; va notar com la seva pròpia pell s’escalfava, com les glàndules augmentades secretaven feromones que ell detectava amb un somriure lleu.

«Qui ets?», va preguntar ella, la veu ronca, mentre els passos dels agents del consell ressonaven fora. El mercat s’havia convertit en un laberint de fum i llums intermitents; el licor genètic vessat formava bassals que reflectien el daurat de la pell d’Arnau-X. «Arnau-X», va respondre ell. «O això em van posar quan em van teixir. El consell em va crear per ser arma, però em vaig escapar abans que em programessin del tot. El teu virus… el sento. Està cridant al meu teixit». Laia va escanejar més profundament, els dits encara sobre el seu avantbraç, traçant les línies daurades que palpitaven sota la pell. Cada mirada seva era carregada: ell la mirava com si reconegués la mateixa fam que l’havia portat fins aquí, la mateixa obsessió que l’havia fet matar per venjança. Ella no volia anomenar-ho. No volia admetre que el contacte li havia despertat alguna cosa més forta que el record d’Enric, alguna cosa que amenaçava de desviar-la del pla.

Un agent va passar a prop, la bota aixafant un vial que va esclatar amb un xiscle químic. Laia es va prémer més contra Arnau-X, el cos d’ell actuant com a escut biològic. El brunzit de la seva respiració li omplia les orelles, una vibració que ressonava dins seu i feia que el cor li bategués en sincronia. «El teu genoma és la clau», va dir ella, gairebé un xiuxiueig. «Però no et puc utilitzar. El meu pla és solitari». Ell va inclinar el cap, els filaments daurats de la pell captant la llum i enviant reflexos calents als ulls d’ella. «No m’utilitzis. Integra’m. El meu teixit s’ofereix voluntàriament. Podem fusionar el virus amb els meus organelles i el consell no tindrà defenses». Les paraules van caure com una càrrega elèctrica. Laia va sentir com el desig li ennuvolava la visió, una calor que li baixava pel ventre i li feia oblidar, per un segon, la imatge d’Enric morint entre convulsions fúngiques. Va escanejar una vegada més, prolongant el contacte, els dits lliscant per l’espatlla d’ell, sentint la textura viva, les cèl·lules que responien al seu toc amb un tremolor subtil.

El raid es va intensificar. Més drons van entrar al carreró, disparant càrregues que feien que les pedres es fonguessin en bassals de codi genètic. Laia i Arnau-X van quedar atrapats en un espai encara més reduït, els cossos entrellaçats per necessitat tàctica però carregats d’una tensió que anava més enllà. Ella va notar l’olor d’ell: safrà i ozó, una aroma que li omplia els pulmons i li feia perdre el fil dels càlculs. «Per què m’ofereixes això?», va preguntar, la veu entrecortada. «El consell em va matar l’amor. Jo només vull destruir-los». Arnau-X va aixecar una mà i li va tocar la galta, el contacte enviant una espurna bioquímica que li va fer tancar els ulls un instant. «Perquè el meu teixit et reconeix. I perquè tu em reconeixes a mi. No és venjança sola el que et mou ara». Laia va voler negar-ho, però el cos li traïa: el pols accelerat, la pell que s’inflamava sota la roba, la ment que ja imaginava la fusió, la simbiosi que anava més enllà del virus.

Van esperar en silenci mentre els agents s’allunyaven temporalment. Laia va continuar escanejant, però cada dada nova només reforçava la connexió. El desig era una flama que creixia, incandescent, refusada però innegable. No volia dependre de ningú. No volia que aquest ésser daurat alterés el seu càlcul precís. Però el cos li deia el contrari, i els ulls d’Arnau-X, plens d’una comprensió antiga i salvatge, li oferien una sortida que no havia previst.

Arnau-X va parlar de nou, baix, íntim, mentre el brunzit de la seva respiració s’accelerava lleugerament. «Puc donar-te el teixit ara mateix. Una integració voluntària. El virus s’estabilitzarà i tu ja no estaràs sola contra ells». Laia va mirar el vial que encara tenia a la mà, després la pell daurada sota els seus dits. El mercat continuava col·lapsant al voltant, el licor genètic formant rius brillants que reflectien el seu rostre i el d’ell, units en una imatge que semblava predestinada. El cor li bategava amb una força nova. La revenja l’havia portat fins aquí, però aquest contacte l’estava arrossegant cap a alguna cosa més perillosa, més viva. Va respirar fondo, l’olor metàl·lica i de safrà barrejant-se, i va saber que la decisió ja no era només seva.

Arnau-X va esperar, pacient, el cos ofert, la pell radiant sota la llum trencada dels holo-signes. Laia va sentir com el món s’estrenyia al voltant d’ells dos, el raid llunyà ara, el futur obert en dues direccions: la soledat calculada o la fusió que podria canviar-ho tot. El seu dit va romandre sobre la seva pell, traçant una línia lenta, carregada, mentre el brunzit respiratori d’ell omplia l’espai entre ells com una promesa.