Laia Soler va prémer el polsador d’acer negre i les llums de la cambra oculta sota la Torre Glòries es van apagar amb un xiuxiueig sec. Només quedava el resplendor verd-blavós dels tancs de cultiu i el perfum metàl·lic de l’ozó que sortia de les impressores genètiques. El ritme constant de les línies de nutrients —gota a gota contra l’acer— omplia el silenci com un cor artificial. Ella va respirar fondo, l’aire carregat d’humitat i de la olor àcida de les membranes sintètiques. Els dits li tremolaven lleugerament mentre obria la capsa de mostres. La venjança li cremava les entranyes amb una incandescència que no s’apagava ni amb el fred del laboratori.

—Mode complet de blackout —va murmurar a la IA del sistema—. Cap senyal exterior. Cap registre.

«Entès, Laia. Silenci total activat.» La veu sintètica de Glòria era baixa, gairebé maternal, però Laia ja no hi buscava consol. Només precisió.

Els drons de vigilància del Consell havien començat a baixar pels nivells inferiors feia set minuts. Ella ho sabia perquè els sensors de la Torre, que havia piratejat setmanes enrere, havien enviat l’alerta just abans que tallés totes les connexions. Ara treballava a les fosques, guiada només per la llum bioluminescent dels cultius i per la memòria tàctil dels instruments. Va col·locar la placa de silici sota el microscopi de força atòmica i va activar la seqüència del contra-virus. El virus dissenyat per despullar les millores vasculars del Consell —aquelles xarxes de nanotubs que feien els membres de les famílies regnants gairebé immortals— havia de ser quirúrgic. Cap exposició col·lateral. Cap mort innocent. Només els qui havien ordenat la mort d’en Marc.

Laia va recordar el cos d’en Marc, ple de fongs simbiòtics que li havien devorat les artèries des de dins. L’obsessió li va pujar com una onada de calor al pit. Va ignorar el petit injector d’estabilitzadors emocionals que duia a la cintura. Avui no. Avui deixaria que la ràbia li afinés la ment.

Va agafar el bisturí de diamant i se’l va passar per l’avantbraç esquerre, just sota el colze. La pell es va obrir amb una línia neta. La sang va brollar, fosca sota la llum verda. Va col·locar la mostra dèrmica al portaobjectes i la va introduir al lector genètic. Mentre la màquina escanejaba el seu propi ADN com a línia base, Laia va començar a recitar en veu baixa els marcadors de cada família del Consell.

—Família Puig: deleció al gen VASC-7, inserció de nanotubs de carboni al 34 %. Família Montcada: doble hèlix d’ADN modificat amb resistència a toxines fúngiques. Família Bertran: expressió excessiva de la proteïna de reparació vascular 12-B…

Cada nom era una punyalada. Cada mutació, un recordatori de com havien protegit els seus cossos mentre en Marc es podria viu. La distància emocional que s’havia construït —capa rere capa— li servia ara d’armadura. No plorava. No tremolava. Només calculava.

El contra-virus va començar a replicar-se als tancs. Laia va observar les cadenes de nucleòtids dissenyades per trencar els enllaços dels nanotubs vasculars. Però aleshores va aparèixer el problema. Les primeres proves de simbiosi mostraven inestabilitat. El virus, en contacte amb les seves pròpies cèl·lules, començava a integrar-se en lloc de romandre neutral. Una línia de dades vermella va parpellejar a la pantalla hologràfica.

«Alerta: simbiosi no desitjada al 12 %. Risc d’auto-replicació.»

Laia va maleir entre dents. Va apagar la llum hologràfica i va treballar només amb la llum dels tancs. Els drons passaven ara pel nivell immediatament superior; se sentien els seus propulsors com un brunzit d’insectes metàl·lics contra el formigó. Un sol raig de llum filtrat i la seva posició quedaria exposada. Va moure’s més ràpid, els dits coberts de sang seca mentre ajustava les seqüències.

Va decidir no injectar-se l’estabilitzador emocional. En comptes d’això, va deixar que la imatge d’en Marc —el seu cos arquejant-se sota els fongs que el Consell li havia injectat— li omplís la ment. L’obsessió es va fer més aguda, més calenta. Les seves càlculs van guanyar precisió. Les mans van deixar de tremolar. Va reescriure tres segments del genoma viral en menys de quatre minuts, guiada per una clarividència que només la venjança pura podia oferir.

El ritme de les gotes de nutrients semblava accelerar-se amb el seu pols. L’ozó li cremava les fosses nasals. El resplendor verd dels tancs li il·luminava la cara, marcant ombres profundes sota els ulls. Va tallar una altra mostra de pell, aquesta vegada del palmell, per comprovar la reacció del virus modificat. La sang va degotar sobre l’acer i va formar petits bassals que reflectien la llum bioluminescent com ulls verds.

—Glòria, simula la integració amb marcadors Montcada i Bertran simultàniament.

«Simulació en curs. Resultat: 87 % d’eficàcia contra nanotubs. Risc residual de transferència horitzontal: 4 %.»

Laia va somriure, un somriure prim i afilat. Quatre per cent era acceptable. El Consell no tindria temps de reaccionar. I si el virus mutava una mica més… tant millor. Deixaria que la seva pròpia cèl·lules l’acollissin temporalment si calia. L’armadura emocional s’estava endurint encara més. Ja no era només venjança per en Marc. Era una necessitat biològica, una fam que li cremava les entranyes.

Els drons van baixar un nivell més. El brunzit es va fer més fort. Laia va apagar el ventilador principal i va treballar en silenci absolut, només amb la respiració i el degoteig dels nutrients. Va introduir la seqüència final al sintetitzador. Les cadenes d’ARN viral es van assemblar ràpidament, brillant com fils de plata líquida dins els tubs de vidre.

Però aleshores va aparèixer la fallada final. La seqüència parcial que havia creat no podia estabilitzar-se sense un vector viu extern. Les proves internes mostraven que el virus necessitava un hoste humà actiu per completar la cadena de transmissió específica contra les millores del Consell. Un vector que no fos ella mateixa. Un cos que pogués portar la simbiosi inicial sense col·lapsar immediatament.

Laia va mirar la pantalla. Les dades parpellejaven: «Vector requerit: organisme humà o humanoid sentint amb compatibilitat vascular elevada. Sense vector extern, replicació incompleta.»

Va sentir un soroll. No era un dron. Era un pas suau, gairebé silenciós, provinent del passadís segellat que donava al vell metro de Glòries. Algú —o alguna cosa— s’acostava. La seva pell es va erisar sota la sang seca. L’obsessió que li cremava el pit va canviar de to per un instant, es va tornar més fosca, més carregada d’un desig que no sabia nom. Potser el vector no seria una elecció. Potser ja venia cap a ella.

Va tancar els ulls un segon, va deixar que la incandescència de la venjança li omplís de nou les venes i va començar a preparar la primera dosi del virus inestable. El degoteig dels nutrients continuava, rítmic, inexorable. Els drons passaven de llarg. I a les fosques, sota la Torre, Laia Soler esperava el primer fil de l’encontre que canviaria tot.