Laia Soler es va fondre entre les ombres púrpures que dansaven sota les voltes del Palau de Pedralbes. Les parets, recobertes de miceli luminescent injertat fa dècades pels mateixos consellers que ara omplien la sala, polsaven amb un ambre càlid i viu, com si la sang mateixa de la ciutat bategués dins la pedra. Cada respiració seva era mesurada, cada pas calculat per no cridar l’atenció dels drons de seguretat que flotaven a un metre del terra. El seu vestit negre, teixit amb fibres de suro modificades genèticament per absorbir la llum, li permetia romandre invisible mentre el cor li cremava amb una obsessió que ja no era només venjança sinó una fam física, ardent, que li endolcia la llengua.

Al centre de la volta, en Marc Valls sostenia l’armadura prototip davant dels cinc membres del Consell d’Elit Català. La seva veu ressonava clara, professional, carregada d’aquella confiança que l’havia fet estimar-la tant.

—Amb aquesta armadura de suro simbiòtic, els nostres guardians podran resistir qualsevol agent biològic extern. El miceli s’integra directament amb el sistema vascular de l’usuari i neutralitza toxines abans que arribin al cor.

Laia va sentir el batec del seu propi cor accelerar-se. Havia passat mesos injectant les espores dormants dins el prototip durant les proves nocturnes. Ara, mentre en Marc parlava, el fong micorízic modificat —el seu fong— ja estava despertant dins les fibres de suro. Ella havia calculat que trigaria quaranta minuts a activar-se. Però alguna cosa havia fallat. O potser havia encertat massa bé.

Un xiuxiueig primer, com el so d’una fulla mullada que es desprèn d’una branca. Després, el crit.

En Marc va doblegar-se cap endavant. Les venes del coll li van inflar-se amb un verd lluminós que travessava la pell com arrels fosforescents. L’armadura, que havia de protegir-lo, va començar a fondre’s des de dins. Cossos fructífers minúsculs —petits barrets blancs i verds— van esclatar a través dels porus del suro i van inundar el seu sistema circulatori. Rivets verds lluminosos van baixar pels braços, pels costats, dissolent el teixit protector en una llum verinosa que contrastava amb l’ambre de les parets.

El so va ser el pitjor: un esquinç humit, com si algú arrencés carn d’un os encara viu. La carn d’en Marc es va obrir en canals vermells i verds mentre el fong li devorava les parets vasculars. Les espores alliberades van omplir l’aire amb una dolçor xaroposa, gairebé floral, que s’adheria a la llengua i feia venir nàusees. Un conseller va recular, la mà sobre la boca. Un altre va cridar ordres als drons.

—Marc! —va cridar una veu femenina, potser la de la consellera Puig.

En Marc va aixecar la mirada cap a Laia. Els ulls li brillaven amb el mateix verd. Per un segon, la seva mirada va trobar la d’ella entre la multitud. No hi havia recriminació. Només sorpresa. Després, el cos li va col·lapsar i les arrels del fong van sortir per la boca, pel nas, formant una xarxa lluent que s’estenia pel terra de marbre.

Laia no va córrer. No va cridar. El xoc li va glaçar la sang un instant, però després va venir la claredat: una incandescència freda, precisa, que li va omplir el pit com una segona respiració. En comptes d’intervenir, la mà dreta va baixar fins al puny de l’esquerra. El polze va prémer la protuberància gairebé invisible del shard de dades incrustat sota la pell. El dispositiu va vibrar suaument, registrant.

Els escuts familiars dels consellers eren fàcils de llegir sota la llum ambre: el lleó d’or de Puig, el roure de Vilanova, l’àguila de Montcada, el castell de Rocafort, el lliri de Bellpuig. Cinc crestes. Cinc llinatges. El seu polze va gravar cada detall mentre el cos d’en Marc es dissolia en un bassal verd i vermell que fumejava amb espores.

—Què ha passat? —va cridar el conseller Montcada, retrocedint.

—És un error del prototip —va respondre la consellera Puig, la veu trèmula—. En Valls ens havia assegurat que era segur.

Laia va sentir les paraules com a través d’un vidre. Interiorment, la seva ment ja traçava mapes genètics. El fong no s’havia limitat a matar en Marc. Les espores que ara flotaven eren portadores d’un codi que ella havia inserit: un senyal que, un cop inhalat pels consellers, començaria a reescriure els seus genomes durant les properes setmanes. Però ara, en veure la mort d’ell, l’obsessió s’havia multiplicat. Ja no volia només matar-los. Volia que cadascun d’ells sentís com el seu propi cos es tornava enemic.

Un dron es va apropar a ella. Laia va mantenir la mà sobre el shard, el polze encara pressionat, i la cara neutra, com si fos una simple assistent tècnica que presenciava un accident industrial. El dron va escanejar la sala i va passar de llarg.

El conseller Rocafort va cridar als guardes:

—Bloquegeu les sortides! Ningú surt fins que sapiguem què ha passat.

Laia va sentir la tensió pujar com una marea. El dolç de les espores li omplia els pulmons i li provocava una calor estranya a la pell. Va imaginar per un moment el cos d’en Marc sota el seu, les nits en què ell li parlava de la importància d’aquella armadura per protegir la ciutat. Ara aquella mateixa armadura era la seva tomba. La ràbia li va pujar com una onada de calor entre les cuixes, no eròtica sinó purament destructiva, una fam de destrucció que li feia tremolar els dits.

Va xiuxiuejar els cognoms al shard, la veu baixa però clara, cada síl·laba carregada d’una determinació que ja no admetia dubtes:

—Puig. Vilanova. Montcada. Rocafort. Bellpuig.

El shard va confirmar amb un pols de calor sota la pell. Les dades estaven guardades. El primer pas de la contraofensiva genètica estava marcat.

Mentre els guardes començaven a empènyer la gent cap a les sortides principals, Laia va recular cap a la paret del fons. Una reixa de servei, gairebé invisible entre les voltes, es va obrir sota la seva mà. Les tunnels de manteniment del Palau, plenes de miceli vell i cables biològics, l’esperaven. Va lliscar dins sense mirar enrere. L’última imatge que va emportar-se va ser el bassal verd on abans hi havia hagut en Marc, i la llum ambre de les parets que continuava polsant com si res no hagués passat.

Dins el túnel, l’aire era més fresc, carregat de la olor de terra humida i miceli. Laia va caminar ràpid, els talons ressonant sobre el metall. La mà encara premia el shard. La seva ment ja corria per davant: seqüències d’ADN que calia modificar, vectors de transmissió que calia preparar, la manera com faria que cada un dels cinc llinatges pagués amb la seva pròpia biologia. L’obsessió ja no era només una idea. Era una força física que li accelerava la sang, que li feia desitjar veure’ls a tots desfets de la mateixa manera, però més lentament, més dolorosament, perquè ella pogués observar-ho.

Va arribar a una bifurcació. A l’esquerra, les escales que baixaven cap als vells conductes d’aigua. A la dreta, la sortida cap als jardins. Va triar l’esquerra. Mentre baixava, va murmurar per a si mateixa, la veu ressonant contra les parets humides:

—Cinc noms. Cinc genomes. I jo seré la que els reescriurà.

El fong que havia matat en Marc encara flotava en l’aire del Palau, però les seves espores portaven ara un missatge nou: el primer senyal que la venjança de Laia Soler havia començat. I mentre desapareixia dins la foscor dels túnels, ja sentia el pla prenent forma dins seu, incandescent, incontrolable, com un segon cor que li bategava entre les costelles.